(esta foto de una pintada en el barrio de La Teixonera de Horta, me evoca el ambiente de la película y su antihéroe)
Llevanos una buena racha de peliculas excelentes desde que empezó el año. Esta semana viene a sumarse a las otras el estreno de Un profeta de Jacques Audiard, un film que se queda en la memoria y que es ya, desde ahora, firme candidato a ser uno de los mejores del año.
No me gusta mucho recurrir a criticas publicadas en algun medio, y menos en catalán. Pero en este caso, me salto la regla y cuelgo aqui la critica de Un profeta que he publicado en Time Out Barcelona ya que me gusta mucho como quedó. Soy consciente que habrá mucha gente que no la pueda leer. Para los que no saben catalán pido disculpas. Para los que si, espero que les guste.
En todo caso la moraleja es: vayan a ver la película.
Va guanyar a Canes el Gran Premi del Jurat; al desembre es va fer amb el Premi Excel·lència de l’acadèmia de Cine Europeu i el prestigiós Louis Delluc; segurament arrasarà als Cèsar que es donen aquesta setmana. Molts i merescuts reconeixements que poden culminar amb l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera que sincerament, crec que Un profeta pot guanyar amb moltes possibilitats. Per què ho penso? Perquè Un profeta té un tractament molt proper d’un determinant cinema americà: el cinema del primer Scorsese, de Don Siegel, i mes enllà en el temps, el cinema negre de Raoul Walsh. Es un cinema que els americans poden reconèixer. Això no impedeix que el film de Jacques Audiard sigui profundament europeu i begui directament en les fonts de Jean Genet i Jean-Pierre Melville a parts iguals. Aquesta es la seva grandesa i el que el fa ser tan especial. Una història de presó, però no una mes. Un profeta es la historia de la construcció d’un líder i la formació d’una llegenda.
El protagonista absolut es Malik, un àrab gairebé adolescent analfabet i tímid que entra a la presó amb 19 anys. Interpretat per el jove actor francès Tahar Rahim, Malik anirà creixent a poc a poc, aprenent de tots, vius i morts, per arribar a ser el profeta d’una nova organització racial que desbancarà als tot poderós clan dels corsos que des de sempre controlen el territori. Com una metàfora del món, l’àrab sense res a perdre i tot a guanyar, anirà destruint els ciments d’una societat que funciona i es creu segura en el seu present, agafant tot el que li pot ser útil d’ella per arribar a la humiliació absoluta dels antics dominadors sense que aquests siguin conscients del que està passant.
Tot això sense sortir de la presó en la primera hora, la del ensenyament on juguen papers fonamentals Cèsar (Niels Arestrup), el cors que serà el seu mentor i el seu amo; i Reyab, el seu primer mort, un fantasma que acompanya a Malik durant tota la narració. En la segona part, Audiard, sense perdre en cap moment el punt de referència de Malik, el treu de la presó en algunes escapades que serveixen perquè acabi de teixir la xarxa que a poc a poc ofegarà als antics mafiosos i li donarà tot el poder.
El film mai cau en el sentimentalisme, ni té por de jugar la carta del misticisme i d’un cert fatalisme fantàstic; tampoc li cal recorre al sexe com a motor de la història. Només amb uns actors en estat de gràcia, un guió sense fissures i un escenari perfectament delimitat, Jacques Audiard, un director que fins ara no ha aconseguit un lloc reconegut al nostre país, confirma que es sens dubte un dels valors mes sòlids del cinema francès i europeu contemporani.
El protagonista absolut es Malik, un àrab gairebé adolescent analfabet i tímid que entra a la presó amb 19 anys. Interpretat per el jove actor francès Tahar Rahim, Malik anirà creixent a poc a poc, aprenent de tots, vius i morts, per arribar a ser el profeta d’una nova organització racial que desbancarà als tot poderós clan dels corsos que des de sempre controlen el territori. Com una metàfora del món, l’àrab sense res a perdre i tot a guanyar, anirà destruint els ciments d’una societat que funciona i es creu segura en el seu present, agafant tot el que li pot ser útil d’ella per arribar a la humiliació absoluta dels antics dominadors sense que aquests siguin conscients del que està passant.
Tot això sense sortir de la presó en la primera hora, la del ensenyament on juguen papers fonamentals Cèsar (Niels Arestrup), el cors que serà el seu mentor i el seu amo; i Reyab, el seu primer mort, un fantasma que acompanya a Malik durant tota la narració. En la segona part, Audiard, sense perdre en cap moment el punt de referència de Malik, el treu de la presó en algunes escapades que serveixen perquè acabi de teixir la xarxa que a poc a poc ofegarà als antics mafiosos i li donarà tot el poder.
El film mai cau en el sentimentalisme, ni té por de jugar la carta del misticisme i d’un cert fatalisme fantàstic; tampoc li cal recorre al sexe com a motor de la història. Només amb uns actors en estat de gràcia, un guió sense fissures i un escenari perfectament delimitat, Jacques Audiard, un director que fins ara no ha aconseguit un lloc reconegut al nostre país, confirma que es sens dubte un dels valors mes sòlids del cinema francès i europeu contemporani.
No hay comentarios:
Publicar un comentario